És un dels barris més singulars del terme de Sant Vicenç dels Horts gràcies al seu paisatge. La font del Llargarut, ubicada al límit del terme amb el veïnatge de Cervelló, se situa en plena natura i ocupa una àrea boscosa, majoritàriament de pi blanc (pinus halepensis), considerada una part important del medi natural del municipi.
Conegut antigament com l’aigüerol o l’aiarol, la toponímia del lloc fa referència a l’existència d’una font perduda del paratge. La memòria popular de les persones més grans del poble recorda que l’aigua que hi rajava era considerada com una de les millors de la comarca i, fins i tot, hi ha qui hi atribuïa efectes medicinals. A les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX, quan es van construir les primeres cases del barri, de tipus unifamiliar i, originàriament, com a segona residència, encara brollava.
Poc després de la mort del dictador, l’any 1976, les persones propietàries van organitzar-se per crear la Cooperativa Sant Vicenç Font del Llargarut amb la finalitat de dotar el barri dels serveis mínims d’aigua, enllumenat i neteja amb autofinançament fins al moment que l’Ajuntament pogués atendre aquells serveis. La Cooperativa, embrió de l’Associació de Veïns de la Font del Llargarut, fundada l’any 1982, va comprar uns terrenys per construir-hi els dipòsits d’aigua potable el 1981.
